Pere Pons escreve para o DIÁRIO AVUI (Catalunya) 21/06/06:

foto de Marinho Antunes

Un madrileny de Belo Horizonte


Es va instal·lar a Madrid fa 19 anys, però conserva en el deix de la seva par la lacadència del portuguès amb accent del Brasil. Ell considera, a més, que l'elecció de Madrid com a ciutat adoptiva el fa sentir més a prop de la seva terra natal.
"Les dues ciutats tenen molts punts en comú: no tenen mar, estan a prop de la serralada i les seves dimensions són més aviat humanes, no com Rio i São Paulo, que són autèntics monstres. Madrid potser té un clima més sec, però també –i malgrat el PP-és una ciutat mil vegades més divertida que Belo Horizonte".

Si es tracta de parlar de música, prefereix foragitar tòpics o, més aviat, precisar sobre aquesta fama del Brasil com a territori on els músics surten de sota les pedres. "No negaré que hi ha una cultura musical molt rica i molt diversa, però alhora el que més abunda és la convencionalitat i les sonoritats més típiques". I afegeix: "Aquí, en canvi, potser no hi ha tanta fal·lera per la música i es té més consideració per l'exploració i la recerca de nous camins".

De fet, explica que, si va marxar del Brasil per activar la seva carrera des d'Europa, no va ser tant per la saturació d'oferta al seu país com per la sensació de tenir les portes tancades davant una proposta que s'escapava del que és més previsible. No va trigar a veure que la seva reacció tampoc li garantia una millora en el tracte. "Ara sóc un brasiler a Madrid i un madrileny a Belo Horizonte".

Es congratula que la seva situació actual li permeti compondre en castellà i en portuguès amb tota la naturalitat i fins i tot diu que té ganes de cantar en francès "perquè és una llengua que em sedueix". Que en el seu darrer disc també hi hagi inclòs una peça en anglès -Moon Song-està justificat, segons ell: "Ha estat la llengua amb què tots els de la nostra generació ens hem educat en el món del pop i el rock".

La seva mentalitat oberta i plural queda reflectida en uns crèdits en què figuren noms com ara el del tribalista Arnaldo Antunes, el cantautor Javier Álvarez, el saxofonista de jazz Javier Vercher, el seu col·lega brasiler Paulinho Moska i el músic madrileny Suso Saiz.

Un mosaic de tendències i afinitats que deriven en el trencadís de subtilesa transgressora que és la seva proposta. "M'enfronto a la música des de la llibertat. Per això m'agrada el jazz, més que per la forma d'expressió per la improvisació que conté, però no puc defugir el meu substrat més essencial, el d'aquelles músiques i veus amb què m'he criat i he crescut", declara. Finalment, reconeix que la seva relació amb la música és una qüestió més cutània que no pas acadèmica. "El flamenc va ser l'última música que vaig intentar aprendre. Va ser precisament aquest fracàs anunciat el que em va fer veure que la música no era una qüestió tècnica sinó de penetració pels porus de la pell".

Leo Minax publica nou disc, 'Aulanalua' (Harmonia Mundi). En la llista de col·laboradors hi ha noms com ara Arnaldo Antunes, Javier Álvarez i Paulinho Moska.

Pere Pons
DIARIO AVUI (Barcelona)